Article on other languages:
- Сергей_Дягилев
- Sergei_Pawlowitsch_Djagilew
- Sergei_Diaghilev
- Sergéi_Diágilev
- Sergei_Djagilev
- Serge_de_Diaghilev
- סרגיי_דיאגילב
- Szergej_Gyagilev
- Sergej_Pavlovič_Djagilev
- セルゲイ・ディアギレフ
- სერგეი_დიაგილევი
- 세르게이_디아길레프
- Serge_Diaghilev
- Sergej_Djagilev
- Siergiej_Diagilew
- Sergei_Diaguilev
- Дягилев,_Сергей_Павлович
- Sergej_Pavlovič_Ďagilev
- Sergej_Djagilev
_ritratto_da_Valentin_Aleksandrovich_Serov.jpg)
Serguei Pàvlovitx Diàguilev (en alfabet ciríl·lic Серге́й Па́влович Дя́гилев), més conegut per la forma afrancesada Serge de Diaghilev (Perm, 19 de març de 1872 - Venècia, 19 d'agost de 1929), va ser un empresari rus i fundador dels Ballets Russos una companyia de la qual van sorgir nombrosos ballarins i coreògrafs famosos.
Diàguilev va nàixer a Perm, Rússia, en una família acabalada i va estudiar lleis a la universitat. Va fer incursions en la pintura, el cant i la música.
L'any 1905, va organitzar una exposició de retrats russos en Sant Petersburg, i l'any següent va muntar una exposició d'art rus en el Petit Palais de París. Aquest seria l'inici d'una llarga relació amb França. El 1907 va presentar cinc concerts de música russa a París, i el 1908 es va encarregar de la producció de Boris Godunov, en l'Òpera de París, amb Fiódor Xaliapin en el paper principal.
Això va comportar a una nova invitació per a tornar l'any següent amb ballet i òpera, i així va fundar els seus famosos Ballets Russos. La companyia incloïa els millors ballarins i ballarines de Rússia, entre els quals s'hi trobaven Anna Pàvlova i Vàtslav Nijinski. La seua primera presentació, el 19 de maig de 1909, va ser tot un èxit.
Durant aquests anys les representacions de Diàguilev incloïen obres compostes per Nikolai Rimski-Kórsakov, com les òperes La donzella de Pskov, Nit de maig i El gall d'or. La seua adaptació de la suite orquestral Schéhérazade, escenificada l'any 1910, va encendre la ira de la viuda del compositor, Nadejda Rímskaia-Kórsakova, qui va protestar en sengles cartes obertes dirigides a l'empresari i publicades pel diari Retx.
Diàguilev també va encarregar música per a ballet a compositors de la talla de Claude Debussy (Jeux, 1913), Maurice Ravel (Daphnis et Chloé, 1912), Erik Satie (Parade, 1917), Richard Strauss (Josephs-Legende, 1914), Serguei Prokófiev (Ala i Lolli, rebutjada per Diàguilev i convertida posteriorment en la Suite Escita, i Xut, 1915), Ottorino Respighi (La Boutique Fantasque, 1918), Francis Poulenc (Els Espies, 1923) i Manuel de Falla amb El sombrero de tres picos, entre altres. El seu coreògraf Mikhaïl Fokín també va fer adaptacions de música per a ballet. Diàguilev també va treballar amb el ballarí i professor de ballet Leonid Miasin.
El director artístic dels Ballets Russos va ser Leon Bakst, que treballava en companyia de Diàguilev des de 1898, quan l'empresari i Aleksandr Benois van fundar el grup avantguardista Mir Iskusstva. Els dos plegats van desenvolupar una forma de ballet complicada, amb elements vistosos, que intentava cridar l'atenció del públic en general, i no només de l'aristocràcia. L'encant exòtic dels Ballets Russos, va tenir efecte en els pintors fauvistes i el nounat estil art Déco.
Potser el compositor que va col·laborar més notablement amb Diàguilev va ser Ígor Stravinski. L'empresari va quedar impressionat amb algunes de les seues primeres obres orquestrals, com Focs artificials i Scherzo Fantastique, i va demanar a Stravinski arranjaments sobre peces de Frédéric Chopin per als seus ballets. En 1910, li va encarregar la composició de L'ocell de foc, i després Petruixka (1911) i La consagració de la primavera (1913), Pulcinella (1920) i Les Noces (1923).
Diàguilev va produir La bella dorment de Txaikovski a Londres el 1921; malgrat la bona acollida per part del públic, no va ser un èxit financer. Durant els seus últims anys, els Ballets Russos van ser considerats sovint un espectacle massa intel·lectual, estilitzat, i en poques ocasions van tenir el mateix èxit que en les seues primeres representacions.
Diàguilev era obertament homosexual. Potser una de les seues relacions més conegudes va ser la que va mantenir amb Nijinski. Alguns han vist en algunes de les seues relacions pederàstia.
L'any 1917, a Barcelona llur èxit fou tan espectacular, que hi hagueren de tornar sovint fins el 1927, fet que introduí el costum de dedicar la temporada de primavera del Liceu al ballet i desvetllà un gran interès per la música russa.
La companyia desaparegué amb la seva mort a Venècia el 1929 on va ser soterrat en les proximitats de l'illa de San Michele.
