Portuguès

El portuguès o portugués^[2] amb més de 215 milions de parlants nadius, és la quinta llengua més parlada del món i la tercera més parlada del món occidental. És llengua oficial del Brasil, Portugal, Angola, Cap Verd, Guinea Bissau, Moçambic, São Tomé i Príncipe, Timor Est i Macau, encara que també és parla a l’antiga Índia portuguesa (Goa, Damau, Diu i Dadra i Nagar Haveli). A banda de la seua situació amb el gallec, la llengua portuguesa també es parla a la ciutat d’Olivença i a altres llocs de la Raia fronterera amb Espanya (Hermisende, els pobles de la Vall de Xàlima, Cedillo, Herrera de Alcántara, Táliga…). Té un estatut oficial en la Unió Europea, el Mercosur i la Unió Africana.

La situació del gallec, és controversa, des d’un punt de vista polític, i per tant oficial, el gallec és una llengua autònoma perquè així ho determinen amb legitimitat democràtica, els organismes de l’Estat espanyol i de la Comunitat Autònoma de Galícia.

Des d’un punt de vista científic, la idea a la Lusofonia, de que el gallec és una variant regional de la llengua portuguesa –i viceversa- reuneix hui un ampli consens, sent estudiat amb la resta de les varietats del portugués en les universitats i centres d’investigació lingüística dels països lusòfons.

La llengua portuguesa és una llengua romànica (del grup ibero-romànic), igual que el català, castellà, italià, occità, francès, sard i altres. Com altres idiomes, el portugués va sofrir una evolució històrica, sent influenciat per varis idiomes i dialectes, fins a aplegar al seu estat actual.

S’ha de tindre en compte que el portugués actual comprén varis dialectes i subdialectes, parlars i subparlars, moltes voltes bastant diferents, a més de dos padrons de llengua estàndard reconeguts internacionalment (el brasiler i l’europeu). Les varietats europea i brasilera del portuguès presenten diferències. Disposen de molt de vocabulari quotidià diferent, la pronúncia és més arcaïtzant en el brasiler, que no disposa d'unes vocals tan curtes i sons guturals, i hi ha algunes diferències menors d'ortografia.

Als segles XV i XVI, a mesura que el Regne de Portugal creava el primer imperi colonial i comercial europeu, la llengua portuguesa es va expandir pel món, arribant des de les costes africanes fins a les illes indonèsies, Xina, el Japó i les costes americanes. Com a resultat d’eixa expansió, el portugués és ara llengua parlada i oficial de huit països independents a banda de Portugal, i és parlat o estudiat com a segona llengua en altres. Hi han prop de vint llengües criolles de base portuguesa. És una important llengua minoritària als països que han rebut immigrants lusòfons, com: Andorra, Luxemburg, Uruguai, Paraguai, Namíbia, Suïssa i Sud-àfrica. També es troben nombroses comunitats d’emigrants, en vàries ciutats del món on conserven el portugués: París a França; Toronto, Hamilton, Montreal i Gatineau al Canadà; Boston, New Jersey i Miami als EUA i Nagoya i Hamamatsu al Japó…

William Agel do Melo va publicar el 1975 el primer diccionari bilingüe portuguès/català - català/portuguès.

Història

La llengua portuguesa va nàixer en les terres al nord del riu Duero, en el que hui és Galícia i la regió nord de Portugal, amb centre a la ciutat de Braga, al nordoest de la Península Ibèrica i s’extendí, per la flanja occidental de la mateixa per la zona occidental de les antigues províncies romanes de la Lusitània i la Bètica. El romanç galaic naix del llatí parlat, dut pels soldats i colons romans des del segle III a. C. El contacte amb el llatí vulgar féu que después d’un periode de bilingüisme, les llengües autòctones desaparegueren i això donà lloc a l’aparició d’una varietat de llatí vulgar amb molts trets de les antigues llengües galaiques.

La llengua inicià la segona fase del seu procés de diferenciació dels altres romanços peninsulars després de la caiguda de l’Imperi Romà, durant l’època de les invasions bàrbares del segle V quan sorgiren les primeres alteracions fonètiques documentades que es reflectaren en el lèxic. Començà a ser utilitzada als documents escrits al segle IX, i al segle XV se la podia considerar ja com una llengua plenament establida, amb una literatura bastant rica.

Arribant a la Península Ibèrica en 218 a. C, els romans portaren amb ells el llatí vulgar, del qual descendixen totes les llengües romàniques. A finals del segle I a C. els pobles que vivien al sud de la Lusitània pre-romana, els conis i els celtes, comencen un procés de romanització. Les llengües pre-iberes, són substituides pel llatí. Estrabó, un geògraf de l’antiga Grècia, comenta en un dels seus llibres de la seua obra Geographia que els turdetans adoptaren els costums romans, i que ja no utilitzaven la seua pròpia llengua, sent aquest el poble més romanitzat de l’època en la Península. La llengua es difongué amb l’arribada dels soldats, colons i mercaders, vinguts de diverses províncies i colònies romanes, que ciutats romanes normalment a proa de poblats i ciutats natives.

Quant l’Imperi entrà en col.lapse a partir de principis del segle V, la Península Ibèrica fou envaïda pels bàrbars (sueus, vàndals, Alans, visigots…).

Expressions bàsiques

• Bom dia - Bon dia;
• Boa tarde - Bona tarda;
• Boa noite - Bona nit;
• Obrigado - Mercès – ;
• Tchau, adeus - Adéu;
• Se faz favor, por favor - Si us plau;
• Bem-vindo - Benvingut;
• Não o entendo - No l'entenc;
• Segunda-feira - Dilluns;
• Terça-feira - Dimarts;
• Quarta-feira - Dimecres;
• Quinta-feira - Dijous;
• Sexta-feira - Divendres;
• Sábado - Dissabte;
• Domingo - Diumenge.

Dialectes de la llengua portuguesa

Blocs dialectals del portugués peninsular

La llengua portuguesa és una llengua rica en dialectes, cadascun amb la seua particularitat. La major part de les diferències entre ells resideix en la pronunciació d'algunes vocals i molts d’ells tenen una marcada diferència lexical en relació al portugués estàndard, però aquestes diferències no perjudiquen molt la inintegibilitat entre els parlars dels diversos dialectes. Els primers estudis sobre els dialectes del portugués europeu començaren a ser registrats per Leite de Vasconcelos a principis del segle XX.

El portugués europeu estàndard (basat en l’extremeny) es modificà més que les altres varietats. Tots els aspectes i sons de tots els dialectes peninsulars es poden trobar en algun dialecte brasiler, el portugués africà, en especial el portugués santomès, té moltes semblances amb el portugués del Brasil. Al mateix temps, els dialectes del sud de Portugal presenten moltes semblances amb el parlar brasiler, especialment, l’ús intensiu del gerundi (e. g. falando, escrevendo, etc.). A la Península Ibèrica, els dialectes més septentrionals (alt minyot i tramontà) presenten moltes semblantes amb el gallec.

Entre el portugués brasiler i el portugués europeu hi ha diferències de vocabulari, pronunciació i sintaxi, especialment a les varietats populars. El dialecte de Piauí, al nordest de Brasil, és el dialecte més proper al portugués europeu de tots els de Brasil. Altres molt semblants són els de Belém i Rio de Janeiro. Hi ha certa semblança en quant a la pronunciació, la sintaxi i la simplificació gramatical entre parlants vernacles del portugués brasiler i vernacles del portugués angoleny. Però no hi ha cap diferència entre l'estàndard europeu i el portuguès d'Angola. El portugués de Coïmbra està considerat el dialecte més estandaritzat.

Algunes de les diferències entre els dialectes no hi són com a tals. A Brasil, el mot més usual per a catifa és tapete, mentre que a Portugal es diu alcatifa. Tanmateix, a molts dels dialectes de Portugal es diu tapete i a altres tants de Brasil s'utilitza el terme alcatifa. Açò es pot aplicar a moltes de les diferències aparents, excepte a les noves paraules, tals com ônibus a Brasil, que es diu autocarro a Portugal. Una conversació entre un angoleny, un brasiler i un portugués d'àrees rurals pot fluïr sense difucultat. El dialecte portugués més exòtic és el vernacle de Sant Tomàs, a causa de la convivència amb el portugués crioll, però així i tot no hi ha problemes de comprensió amb parlants d'altres països.

Principals dialectes galaicoportuguesos:

Europa

• Açorià (escoltar mostra) - Açores
• Alentejà (escoltar mostra) - Alentejo
• Algarví (escoltar mostra) - Algarve
• Alt Minyot (escoltar mostra) - Nord de Braga
• Baix beirà i Alt alentejà (escoltar mostra) - Baixa Beira i Alt Alentejo
• Beirà (escoltar mostra) - Regió de la Beira Alta
• Extremeny (escoltar mostra) - Regió d’Estremadura
• Fala de Xàlima - Als municipis de la Vall de Xàlima
• Gallec (escoltar mostres) - (amb les seues divisions dialectals)
• Madeirès (escoltar mostra) - Madeira
• Nordeny (escoltar mostra) - Regions de Braga de Porto
• Tramontà (escoltar mostra) - Regió de Trás-os-Montes

Remarques

1. ↑ El portuguès obligatori a l'Uruguai des de 2008 (portuguès)
2. ↑ Portugués en pronúncia occidental i portuguès en pronúncia oriental. Per a més informació, consulteu: el Llibre d'estil

Enllaços externs

Existeix una edició en portuguès de la Viquipèdia

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Portuguès

• português_ásia Propagar i restaurar el portuguès en Àsia
• Associació Gallega de la llengua
• (anglès) Portuguès: Informació a la XV edició de l'Ethnologue, amb el codi por

• Comunitat de Països de Llengua Portuguesa
• Institut Camões
• Les modificacions de l'últim acord ortogràfic
• Dialectes portuguesos de l'Uruguai.