Els monarques britànics són aquells que han governat en algun dels dos regnes més importants de la Gran Bretanya, Escòcia i Anglaterra, o a la unió d'aquestes dues corones amb Irlanda primer i Irlanda del Nord després, formant el Regne Unit (de Gran Bretanya i Irlanda del Nord).
Aquest títol es va mantenir fins que Anna I va signar la Llei d'Unió entre Anglaterra i Escòcia, passant a ser Reina de Gran Bretanya i Irlanda. El successor d’Anna, Jordi I d'Anglaterra, va aportar l'electorat de Hannover a la llista de títols reals britànics. Posteriorment, una Llei d'Unió similar a la de Ana, aquesta vegada entre Gran Bretanya i Irlanda, va ser signada per Jordi III del Regne Unit, que va passar a titular-se Rei del Regne Unit Gran Bretanya i Irlanda. Posteriorment, aquest mateix monarca va aconseguir que el Congrés de Viena convertís l'electorat de Hannover en regne. No obstant això, la seva néta Victòria no va poder conservar aquest títol a causa de la Llei Sàlica imperant en Hannover, encara que va ser coronada posteriorment com emperadriu de l'Índia, convertint-se per tant en Reina del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda i Emperadriu de l’Índia. La independència d’Irlanda al 1922 i de l’Índia al 1947, va reduir el títol al de Reina del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord, que és l'usat per la monarca actual, Elisabet II.